<<...l’obra de J.B. ha anat sempre tendint cap al marge, en una invariable progressió en tangent que ha defugit la linealitat resta per esdevenir un discurs que una vegada i una altra tomba sobre si mateix, recuperant-se i recuperant elements passats, i autoafirmant-se, en d’altres, per tal de tornar sempre a l’eix de l’espiral que en constitueix l’essència primera i darrera: un treball sobre el jo i fet només des del jo, una egolatria certament productiva que s’emparenta amb rars exemples de discurs estètics preocupats i centrats en la dinàmica subjectiva més directa, en l’exhibició no ja de les pròpies metàfores sinó en l’obscenitat del propi ésser, desvalgut, inguarible, insalvable, irredimible, transmutant-se en les àrees de sacrifici i de sofriment per mitjà de mèdiums –o d’ell mateix- que ja no suposen una catarsi més o menys còsmica sinó una exhibició i una presentació impúdica del subjecte, o també derivant cap als productes resultants de l’acció,els objectes al·lusius que deixen el rastre de la mateixa fragmentació, de la mateixa desmembració orgànica, de la mateixa pèrdua d’un centre d’equilibri que obliga a les seves peces a comportar-se més com una mena d’esdeveniment del record, una mica a la manera de Show your Wounds de Beuys, més que no pas com una constatació física, empírica i comprovable...>>